dissabte, 14 de novembre de 2015

"Je suis" ciutadà del mon.

Avui tothom es París:

Evidentment tots estem consternats pes fets macabres d'ahir, Donem suport als parisins, francesos, turistes i tots els que s'hi van veure involucrats.
Que el l'últim culpable son els actors materials del crim i els extremistes que ho van organitzar. Crec fermament que davant de qualsevol situació sempre podem escollir.

Ara bé, també cal reflexionar sobre el paper que l' "home blanc" (Occident, encapçalat per E.E.U.U, el Regne unit, França, Espanya, etc...) ha exercit a l'orient mitjá.
L'home blanc hi va anar a colonitzar per quedar-se'n els recursos. Quan s'en va anar va fer escollir uns governants que li fosin afins i mantenir l'accés als seus recursos.

A principi de segle els Estats Units ocupen Kuwait per "protegirlos" de Sadam i mes tard arrasen Irak, amb l'ajuda d'alguns paisos europeus, per quedar-se'n el petroli. Iran posa pegues per traslladar el petroli per mar i per tant l'acusen de voler crear armes nuclears.
La solució pasa per Síria, com la població occidental es queixa de tant intervenir a paísos de l'orient mitjà i gastar recursos en guerres que destrossen psicologicament els soldats, envien recursos a les guerrilles locals (com ja van fer a l'Afganistan contra l'URSS). Com ja sabeu la situació cada cop es mes complicada, s'eternitza i finalment acaben intervenint Rúsia i els E.E.U.U. Per variar E.E.U.U. arrossega a membres de l'OTAN, per alló de "O estas amb mi o et faig un bloqueig comercial" (en el millor dels casos).

Evidentment a l'orient mitjà la situació empitjora cada cop que veuen occidentals i la societat pateix molt, per tant no es d'extranyar que els grups radicals anti-occident guanyin força fàcilment.


Per tot aixó, cada cop que veig la societat volcada dient "Je suis Paris/Charlie", penso que solidaritzar-nos amb les víctimes occidental no es suficient. Perque a orient hi ha víctimes dels exercits occidentals que no només mereixen el nostre condol. També mereixen que presionem als nostres governs perque retirin els exercits a l'extranger i fomentin relacions estrictament diplomàtiques.
Al principi deia que sempre podem escollir, doncs com a ciutadans hem de triar si volem que el nostre estat participi de l'expoli global o en el desenvolupament d'estats aliats.


La globalització no es només un fenomen financer. El futur de la humanitat està en la cooperació pel desenvolupament global.

"Je suis" ciutadà del mon.

dimarts, 26 de juny de 2012

DeLorean DMC-12 elèctric




El 14 d'octubre de 2011, DMC i Epic Electric Vehicles (Epic EV)  va donar a conèixer el prototip de DeLorean gairebé tan impressionant com el que en Doc va convertir en màquina del temps a "Regreso al futuro". Un DMCEV o el que vindria a ser un DMC-12 elèctric.


Segons Stephen Wynne, propietari de la DMC, tenen previst comercialitzar el DMCEV a Estats Units el 2013. Es tractarà d'un esportiu electric capaç d'assolir les 125 milles per hora (200 Km/h) amb un motor de 260 cv de potencia.




Així doncs, el DMCEV  es converteix en una autèntica màquina del temps, sent un vehicle elèctric del futur en el que comencem a deixar d'utilitzar combustibles fòssils, però amb disseny i estètica totalment retro de la dècada dels 80.

DeLorean DMC-12

Aprofito la inauguració del meu domini per publicar una entrada doble. Molts ja coneixereu aquest cotxe, però després de llegir la següent entrada (aquesta no, la següent ;) ) l'adorareu. 


DeLorean DMC-12


El DeLorean DMC-12 es un cotxe únic per molts motius.Es l'únic model que va fabricar la DeLorean Motor Company, es l'únic cotxe amb carrosseria d'alumini i també l'únic que du la carrosseria "a l'aire" sense pintar. També es dels pocs models que obre les seves portes cap al cel, però si no l'heu reconegut encara segur que us sonarà quan us digui que aquest va ser el cotxe que en Doc va convertir en màquina del temps a "Regreso al futuro".


Te una història molt particular. John DeLorean funda la DeLorean Motor Company el 1975 a Irlanda, EL primer cotxe en sortir de la cadena de producció va se el DMC-12 el 1981, però malauradament l'empresa fa fallida i ha de tancar el 1982.
Una curiositat: Tots el cotxes fabricats per la DeLorean Motor Company son amb carrosseria d'alumini, excepte tres que es van pintar de color daurat.


Poc després, el 1985 Robert Zemeckis estrena "Regreso al futuro" donant-li gran protagonisme a un model molt particular d'esportiu. I degut al gran èxit de la pel·lícula se'n fan dues seqüeles el 1989 y 1990.


Cinc anys mes tard Stephen Wynne crea una empresa independent de l'original DeLorean Motor Company (DMC) i poc després compra l'inventari de peces i recanvis i el logotip estilitzat de la DMC. Com deia, l'empresa npo estáassociada a la DMC, simplement dona servei als propietaris dels DMC-12.
A més de servei, restauració i venda d'accessoris també fabrica cotxes sota demanda amb les peces originals però amb motors i suspensions actuals.


Benvinguts als meus dominis

Després de molts esforços he aconseguit el meu propi domini. I per tant, m'hi he mudat el bloc i estic començant trastejar amb la web.

A partir d'ara podeu seguir el meu bloc directament desde bloc.pallacus.com i veure les meves xapuces a pallacus.com.


divendres, 8 de juny de 2012

El Hobbit, cada cop mes a prop.

Per si hi ha algun despistat, us explico que Peter Jackson ja està rodant "El Hobbit". Una doble pel·lícula i adaptació de la novel·la de JRR Tolkien, preqüela d' "El senyor dels anells". 


Mentre esperem que s'estreni la primera part aquest Nadal, l'equip de producció està penjant videodiaris sobre com va evolucionant aquest film. 


L'últim que han publicat, el setè, ens presenta de manera global com estan organitzats els estudis de gravació. 


Per si sol ja és un gran document, en tot cas és un bon exemple de com crear un vídeo interessant.



dimarts, 20 de març de 2012

Estimat Facebook, tu abans molaves:


Estimat Facebook, tu abans molaves:


Quan simplement eres un punt de trobada, per tots els meus coneguts, que degut al ritme de vida actual, no podem veure'ns cada dia.


Els teus nombrosos canvis, que cap dels teus usuaris ha demanat, eren bastant suportables. Com quan vas afegir un xat, que utilitzo anecdòticament, o la barra lateral on veig l'estat de les meves amistats.


Jo era bastant feliç ignorant "el nou mur" i les innumerables "millores" que has afegit al llarg de la nostra relació. Fins i tot vaig deixar la meva granja i he gaudit molt de temps ignorant les nombroses sol·licituds d'aplicacions.


No vull dir que els canvis no siguin bons, hi ha hagut molts canvis de disseny i d'organització imprescindibles per mantenir-te al dia.


Però ara has tornat a canviar, i realment em molesta veure com les sol·licituds d'aplicacions envaeixen el meu desplegable d'avisos, on jo descobria si als meus amics els importaven les meves publicacions o si coincidíem en gustos.


A partir d'ara perdré la il·lusió de descobrir quin nou avís s'amaga darrere d'aquest número vermell, doncs la majoria de vegades seran invitacions a aplicacions anodines.


Això no és un adéu (encara) és un "para atenció", perquè hi ha d'altres xarxes que anhelen la meva atenció i volen concentrar tots els meus comentaris i fotografies. I encara que no estiguin tan concorregudes, són més sensibles a les necessitats i preferències dels seus usuaris.


Amb tot el respecte, el teu usuari.

Querido Facebook, tu antes molabas:

Querido Facebook, tu antes molabas: 

Cuando simplemente eras un punto de encuentro con todos mis conocidos, que por nuestro ritmo de vida actual, no podemos vernos a diario.

Tus numerosos cambios, que ninguno de tus usuarios ha pedido, eran bastante soportables. Como cuando añadiste un chat, que uso anecdóticamente, o la barra lateral donde veo el estado de mis amistades.

Yo era bastante feliz ignorando "el nuevo muro" y las innumerables "mejoras" que has añadido a lo largo de nuestra relación. Incluso renuncié a mi granja y he disfrutado mucho tiempo ignorando las cuantiosas solicitudes de aplicaciones. 

No quiero decir que los cambios no sean buenos, ha habido muchos cambios de diseño  y organización imprescindibles para mantenerte al día.

Pero ahora has vuelto a cambiar, y realmente me molesta ver como las solicitudes de aplicaciones invaden mi desplegable de avisos, donde yo me daba cuenta si a mis amistades les importaban mis publicaciones o si coincidíamos en gustos.

A partir de ahora perderé la ilusión de descubrir que nuevo aviso se esconde detrás de ese numero rojizo, pues la mayoría de veces serán invitaciones hastiosas a aplicaciones anodinas.

Esto no es un adiós (aún) es un "presta atención", porque hay otras redes que anhelan mi atención y desean concentrar todos mis comentarios y fotografías. Y aunque no estén tan concurridas, son mas sensibles a las necesidades y preferencias de sus usuarios.

Con todo el respeto, tu usuario.

divendres, 8 de juliol de 2011

Llegenda urbana: L'estació de Rocafort.

Sense anim d'informar, si no mes be de fer córrer rumors sense fundament us explicaré una llegenda urbana que acabo de descobrir.

La part bona de les llegendes urbanes es que neixen del no res o d'un fet tergiversat i després van creixent i a mida que creixen s'enriqueixen exponencialment. De fet son les que mes creixen les mes interessants.

L'estació de Rocafort del metro de Barcelona.

"L'estació de Rocafort (L1) és una estació curiosa perquè és sempre l'última de les peticions de servei dels caps d'estació. (Quan encara hi havia caps d'estació. Fa poc han passat la supervisió al centre de control de Sagrada Família.)  
En altres paraules, ningú vol anar a treballar per allà, i això és especialment acusat en l'últim torn. La por (fundada o no) ve d'una sèrie inexplicable de suïcidis en un curt període de temps, concretament quatre persones van perdre la vida a les vies en un mes. Aquesta dada és horrorosa per si mateixa i destrossa totes les estadístiques (secretes es clar), però no suposa el final de la història. 
Diversos Caps d'estació, que no es coneixien entre si, van informar d'haver presenciat pels monitors de TV persones passejant per les andanes de l'estació, d'una forma erràtica i aparentment despreocupada, tot i que l'últim tren havia passat feia estona i l'estació estava tancada al públic. En cap dels casos van trobar ningú a les andanes. En una altra ocasió un passatger es va acostar al cap d'Estació i li va preguntar amb un estrany to de veu quan havia de ser inaugurada la línia 2 ... l'havien inaugurat feia 7 anys... "


Sempre que passeu per l'estació de Rocafort i veieu algú amb cara estraña o despistat, penseu que pot ser un dels fantasmes de l'estació.
_

dimarts, 22 de març de 2011

Estic perdut!

Com haureu notat he passat uns dies sense publicar. Es podria dir que no tinc inspiració o que estic perdut.

Precisament l'altre dia, remenant una xarxa social, vaig trobar-me amb un usuari que es deia Carmen Sandiego, ostres, l'havia oblidat des de fa uns anys.

Recordem que Carmen Sandiego es anterior a Windows i va ser un gran joc en el que havíem de trobar a una espia anomenada Carmen Sandiego, que s'amagava en alguna part del mon. Per fer-ho sempre teníem algunes pistes del testimonis que l'havien vist passar. Una bandera o un costum del següent país que visitaria.

Clar que també hi ha d'altres personatges que s'han perdut al llarg de la historia, com en Wally, en Jacks o el Doctor Livingston. Procurem que ni aquests ni altres personatges no es tornin a perdre en l'oblit. I busquem-los, com deia aquell entranyable personatge: "Michael, donde estas?".

dimarts, 8 de març de 2011

El dia de la igualtat.

A punt de tancar el dia de la dona treballadora, crec fermament que es una celebració equivocada. Primerament hauríem de suposar que totes les dones son treballadores i que en queden poques, que be per comoditat o per submissió es pengen el cartell d' "ama de casa". (Malauradament encara en queden moltes d'aquestes).

Per altra banda fa massa temps que, en societat, ens lamentem de que les dones (treballadores) no gaudeixen dels mateixos drets que el homes (treballadors). Fa temps que hauríem de respectar-nos per la feina que fem i no segons el sexe.

Espero veure el dia que ens guanyem el dret de celebrar el dia de la igualtat.

_

dilluns, 7 de març de 2011

Les "condemnes". O cadenes de e-mails.

Una altre categoria, les cadenes. Les odio, la gran majoria no aporten res de bo i massa vegades intenten inculcar-te una nova fòbia mal contrastada. I per si fos poc, acostumen a acabar amb una maledicció: si no col·labores a extendre les seves mentides patiràs eternament. ¬¬  Que hi pot haver pitjor que l'spam?

Així doncs us deixo una cadena que si podeu reenviar, però només una vegada, vale?


-
Para Adultos Contemporáneos pseudo-intelecto-neuro-hipocondríacos...
Es decir: nosotros...


     Dicen que todos los días tenemos que comer una manzana por el hierro y un plátano, por el potasio. También una naranja, para la vitamina C, medio melón para mejorar la digestión y una taza de té verde sin azúcar, para prevenir la diabetes..

     Todos los días hay que tomar dos litros de agua (sí, y luego mearlos, que lleva como el doble del tiempo que llevó tomárselos).

     Todos los días hay que tomarse un Activia o un Yogurt para tener 'L. Cassei Defensis', que nadie sabe qué mierda es, pero parece que si no te tomas un millón y medio todos los días, empiezas a ver a la gente como borrosa.

     Cada día una aspirina, para prevenir los infartos, más un vaso de vino tinto, para lo mismo. Y otro de blanco, para el sistema nervioso. Y uno de cerveza, que ya no me acuerdo para qué era. Si te lo tomas todo junto, por más que te dé un derrame ahí mismo, no te preocupes pues probablemente ni te enteres.

     Todos los días hay que comer fibra. Mucha, muchísima fibra, hasta que logres defecar un sweater. Hay que hacer entre cuatro y seis comidas diarias, livianas, sin olvidarte de masticar cien veces cada bocado. Haciendo un pequeño cálculo, sólo en comer se te van como cinco horitas.

     Ah, después de cada comida hay que lavarse los dientes, o sea: después del Activia y la fibra los dientes, después de la manzana los dientes, después del plátano los dientes... y así mientras tengas dientes, sin olvidar pasarte el hilo dental, masajeador de encías, buche con Plax...

     Mejor amplía el baño y mete el equipo de música, porque entre el agua, la fibra y los dientes, te vas a pasar varias horas por día ahí adentro.

     Hay que dormir ocho horas y trabajar otras ocho, más las cinco que empleamos en comer, veintiuno. Te quedan tres, siempre que no te agarre algún imprevisto. Según las estadísticas, vemos tres horas diarias de televisión. Bueno, ya no puedes porque todos los días hay que caminar por lo menos media hora (dato por experiencia: a los 15 minutos regresa, si no la media hora se te hace una).

     Y hay que cuidar las amistades porque son como una planta: hay que regarlas a diario. Y cuando te vas de vacaciones también, supongo. Además, hay que estar bien informado, así que hay que leer por lo menos dos diarios y algún artículo de revista, para contrastar la información. ¡Ah!, hay que tener sexo todos los días, pero sin caer en la rutina: hay que ser innovador, creativo, renovar la seducción. Eso lleva su tiempo. ¡Y ni qué hablar si es sexo tántrico!! (al respecto te recuerdo: después de cada comida hay que cepillarse los dientes!).

     También hay que hacer tiempo para barrer, lavar la ropa, los platos, y no te digo si tienes perro u otra mascota... ¿hijos?!

     En fin, a mí la cuenta me da unas 29 horas diarias. La única posibilidad que se me ocurre es hacer varias de estas cosas a la vez, por ejemplo: Te duchas con agua fría y con la boca abierta así te tragas los 2 litros de agua.

     Mientras sales del baño con el cepillo de dientes en la boca le vas haciendo el amor (tántrico) parado a tu pareja, que de paso mira la TV y te cuenta, mientras barres. ¿Te quedó una mano libre? Llama a tus amigos.. ¡Y a tus padres!! Tómate el vino (después de llamar a tus padres te va a hacer falta). El Yakult con la manzana te lo puede dar tu pareja mientras se come el plátano con el Activia, y mañana cambian. Y menos mal que ya crecimos, porque si no nos tendríamos que clavar un Danonino Extra Calcio todos los días.

     ¡Úuuuf! Pero si te quedan 2 minutos, reenvíale esto a los amigos (que hay que regar como las plantas) mientras tomas una cucharadita de All Bran, que hace muy bien... Y ahora te dejo porque entre el yogur, el medio melón, la cerveza, el primer litro de agua y la tercera comida con fibra del día, ya no sé qué estoy haciendo pero necesito un baño urgente. Ah, voy a aprovechar y me llevo el cepillo de dientes...


     SI YA TE LO ENVIÉ ANTES, PERDONA... ES EL ALZHEIMER QUE A PESAR DE TANTOS CUIDADOS NO LO HE PODIDO COMBATIR

_

diumenge, 6 de març de 2011

Ventajas de Windows.

Inauguro el blog amb una entrada del que anomenaré categoria "humor". Que ja haureu esbrinat de que va.  ;-)


Cito:
"Una muy buena característica de Windows: Arrastrar y soltar!

Estaba navegando por el blog Puntogeek del amigo Juanguis y vi algo que me hizo recordar que existen cosas buenas en Windows y que uno no debe de olvidar cuando uno discute con algún fanático ofuzcado del sistema operativo del Pinguino, Linux.


Se trata de la muy conocida característica del Drag and Drop o como se lo conoce en español Arrastrar y Soltar.
A continuación podemos ver en una imagen las bondades de esa característica:"




http://geeksroom.com/2008/08/una-muy-buena-caracteristica-de-windows-arrastrar-y-soltar/2363

Inauguració.

Obro el bloc d'en Pallacus, per explicar-vos les meves paranoies, per explicar-vos coses divertides i per donar-vos la tabarra. Així que: Esteu avisats!
_